Independència significa no
dependre d’un altre, no estar subordinat al control d’un altre. Aquí a
Catalunya, avui en dia, sento sovint aquesta paraula. El context polític que l’envolta
em parla d’un poble que vol la independència de la seva Terra respecte d’un
Estat, l’espanyol, que la maltracta, menysprea i ofega. Estic d’acord amb el
dret d’un poble a autogovernar-se, però el que estem vivint aquí no és ben bé
això.
Fa un parell de
setmanes a la Diada vaig fugir de Barcelona per tal de no trobar-me amb la
marea humana que vindria hores després. Per la carretera em vaig creuar una
marxa motera per la independència. Més de mil motards d’arreu del país desfilaven en comitiva per l’A2 lluint
banderes i estendards. Al seu pas, a cada pont, hi havia gent saludant-los,
onejant senyeres i donant-los crits d’ànim. Em vaig emocionar. Se’m va encongir
el cor i tot plorant vaig agafar la següent sortida. És una sensació semblant a
quan escolto l’eusko gudariak, encara
que no l’entengui. De vegades ens deixem portar pels sentiments i no ens aturem
a pensar.
Pensar que el
sentiment nacional és això, un sentiment..., potser per això costa tant
empatitzar amb els altres. Jo mai he tingut aquesta sensació, ni amb Castella,
ni amb la meva ciutat natal, ni molt menys amb Espanya o Europa. No m’he sentit
part d’un cos cultural comú. Bàsicament perquè la cultura me l’han volgut
imposar. Quan anava a l’escola ens van portar a Paredes de Nava (Palència),
bressol d’en Jorge Manrique, poeta prerenaixentista. A mi m’agradaven alguns
dels seus poemes “Coplas por la muerte desu padre” i la mestra de llengua em va burxar per sortir a recitar-ne algun:
“¿Es que no te sientes castellano?” Doncs
no, vaig pensar per dintre, i em vaig quedar quiet. Des de llavors que tinc
clar que el sentiment nacional no va amb mi.
Respecto les
persones que tenen aquest sentiment, sobretot quan el seu poble pateix
l’opressió d’un estat invasor, i sempre que aquest sentiment no sigui excloent
o xenòfob. El que em treu de polleguera és l’espectacle, la independència
demagògica en llauna, tot aquest sarao
que han muntat d’un temps ençà. No és casualitat que la pujada del nacionalisme
coincideixi amb l’anomenada crisi del sistema econòmic, no només aquí a
Catalunya sinó arreu d’Europa. I no es tracta de fer comparacions
escandaloses amb altres moments
històrics. Es tracta, per mi, d’afrontar el que tenim davant. La classe
política defensa els seus propis interessos, els interessos dels bancs, de les
multinacionals, del patrons, de l’Església, i sempre ho farà. No em sorprèn que
un senyor reivindiqui cap a la seva persona i el seu partit l’alliberament de
la nació, mentre ell i els seus col·legues segueixen robant descaradament a les
persones que suposadament pretenen alliberar. Alliberar de què? Independència
de què? El que em sorprèn
és que la gent no s’adoni que els estan enganyant. Tant a Madrid, com a
Barcelona, el que interessa és que es parli del procés independentista en
comptes de parlar de la reforma laboral, de la llei de l’avortament, de les concertines
a Melilla, de la reforma educativa, i un llarg etcètera de conquestes socials,
que van costar suor i sang als que varen lluitar abans que nosaltres i que ara
veiem caure darrere d’una cortina de fum.
Jo no aniré a
votar el 9 de novembre, però aneu-hi si això és el que us demana el cor.
Deixeu-me, però, que us recordi que aquesta gent a qui voteu us seguirà
explotant, fent-vos fora de casa vostra si no pagueu, enviant-vos la policia a
estomacar-vos si protesteu massa, tancant-vos a la presó si no encaixeu i
seguirà vivint a costa vostra encara que no hagin de repartir el pastís amb els
de Madrid.
Tornant al
significat original, independència és decidir per tu mateix el que vols fer a
la teva vida, amb les teus veïns, al teu poble. Delegar en altres persones per
tal que decideixin per tu no és independència, és diu democràcia, i d’això ja
parlaré un altre dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario