Independència de què?

Independència significa no dependre d’un altre, no estar subordinat al control d’un altre. Aquí a Catalunya, avui en dia, sento sovint aquesta paraula. El context polític que l’envolta em parla d’un poble que vol la independència de la seva Terra respecte d’un Estat, l’espanyol, que la maltracta, menysprea i ofega. Estic d’acord amb el dret d’un poble a autogovernar-se, però el que estem vivint aquí no és ben bé això.

Fa un parell de setmanes a la Diada vaig fugir de Barcelona per tal de no trobar-me amb la marea humana que vindria hores després. Per la carretera em vaig creuar una marxa motera per la independència. Més de mil motards d’arreu del país desfilaven en comitiva per l’A2 lluint banderes i estendards. Al seu pas, a cada pont, hi havia gent saludant-los, onejant senyeres i donant-los crits d’ànim. Em vaig emocionar. Se’m va encongir el cor i tot plorant vaig agafar la següent sortida. És una sensació semblant a quan escolto l’eusko gudariak, encara que no l’entengui. De vegades ens deixem portar pels sentiments i no ens aturem a pensar.

Pensar que el sentiment nacional és això, un sentiment..., potser per això costa tant empatitzar amb els altres. Jo mai he tingut aquesta sensació, ni amb Castella, ni amb la meva ciutat natal, ni molt menys amb Espanya o Europa. No m’he sentit part d’un cos cultural comú. Bàsicament perquè la cultura me l’han volgut imposar. Quan anava a l’escola ens van portar a Paredes de Nava (Palència), bressol d’en Jorge Manrique, poeta prerenaixentista. A mi m’agradaven alguns dels seus poemes “Coplas por la muerte desu padre” i la mestra de llengua em va burxar per sortir a recitar-ne algun: “¿Es que no te sientes castellano?” Doncs no, vaig pensar per dintre, i em vaig quedar quiet. Des de llavors que tinc clar que el sentiment nacional no va amb mi.

Respecto les persones que tenen aquest sentiment, sobretot quan el seu poble pateix l’opressió d’un estat invasor, i sempre que aquest sentiment no sigui excloent o xenòfob. El que em treu de polleguera és l’espectacle, la independència demagògica en llauna, tot aquest sarao que han muntat d’un temps ençà. No és casualitat que la pujada del nacionalisme coincideixi amb l’anomenada crisi del sistema econòmic, no només aquí a Catalunya sinó arreu d’Europa. I no es tracta de fer comparacions escandaloses  amb altres moments històrics. Es tracta, per mi, d’afrontar el que tenim davant. La classe política defensa els seus propis interessos, els interessos dels bancs, de les multinacionals, del patrons, de l’Església, i sempre ho farà. No em sorprèn que un senyor reivindiqui cap a la seva persona i el seu partit l’alliberament de la nació, mentre ell i els seus col·legues segueixen robant descaradament a les persones que suposadament pretenen alliberar. Alliberar de què? Independència de què? El que em sorprèn és que la gent no s’adoni que els estan enganyant. Tant a Madrid, com a Barcelona, el que interessa és que es parli del procés independentista en comptes de parlar de la reforma laboral, de la llei de l’avortament, de les concertines a Melilla, de la reforma educativa, i un llarg etcètera de conquestes socials, que van costar suor i sang als que varen lluitar abans que nosaltres i que ara veiem caure darrere d’una cortina de fum.

Jo no aniré a votar el 9 de novembre, però aneu-hi si això és el que us demana el cor. Deixeu-me, però, que us recordi que aquesta gent a qui voteu us seguirà explotant, fent-vos fora de casa vostra si no pagueu, enviant-vos la policia a estomacar-vos si protesteu massa, tancant-vos a la presó si no encaixeu i seguirà vivint a costa vostra encara que no hagin de repartir el pastís amb els de Madrid.

Tornant al significat original, independència és decidir per tu mateix el que vols fer a la teva vida, amb les teus veïns, al teu poble. Delegar en altres persones per tal que decideixin per tu no és independència, és diu democràcia, i d’això ja parlaré un altre dia.